Han passat 30 anys entre els fets de “El retorno del Jedi” i els de “El despertar de la fuerza”. Pràcticament els mateixos que han passat des que molts de nosaltres, encara nens i nenes, posàvem ulls com plats veient per primer cop naus volant per l’espai, espases de llum, dolents molt dolents amb respiració estranya i herois bandarres rebel·lant-se contra un imperi maligne. Aquella historia ideada per George Lucas ens va fer somiar a molts que ja des d’aleshores vam acceptar de bon grat l’etiqueta de frikis. I portàvem anys i mesos esperant un nou capítol; especulant, desitjant i tement, emocionant-nos amb cada tràiler amb fervor quasi religiós, intentant vèncer la por a l’allargada ombra de Disney i auto convencent-nos de que en mans de J.J. Abrams la cosa aniria bé. Doncs bé, per fi ha arribat l’hora, res de preqüeles hiperdigitalitzades, la saga galàctica segueix endavant i ara ja sí amb coneixement de causa podem dir-vos que hem quedat encantats amb el resultat.
Aquesta podria ser una ressenya quilomètrica perquè hi ha molt i molt a comentar sobre “El despertar de la fuerza”, però això ho deixarem a les vostres mans per les tertúlies un cop hagueu vist la pel·lícula. Sense fer spoilers, intentarem resumir-vos el què ens ha entusiasmat, els que ens ha agradat i el què se’ns ha quedat més fluix del nou film de Star Wars.
En primer lloc, l’inevitable, hem de parlar de J.J. Abrams. Si amb Star Trek ja va fer una feina excepcional, posant-se al comandament d’una saga de la que sempre s’ha confessat megafan, teníem molta fe en el que podia fer amb Star Wars. I vaja si se n’ha sortit. El més destacable de la pel·lícula és la gran habilitat amb la que ha sabut trobar l’equilibri precís entre la saga clàssica i el fer un pas endavant. Aquí no s’ha optat, com es va fer als Episodis I, II i III de construir naus, mons i criatures hiperdigitals, sinó que es tracta quasi amb reverència els escenaris, artilugis i personatges de la saga clàssica, per usar-los com a puntal d’una història nova tres dècades després. Hi ha nous personatges, però els antics i l’herència dels seus actes tenen el seu paper; hi ha escenaris nous, però també recuperem els clàssics; l’aventura és nova però els omni-temes del viatge de l’heroi o la tragèdia familiar nivells shakespearians hi és ben present.
I així, es recupera aquell esperit d’aventura, èpica i també sentit de l’humor que feia les primeres pel·lícules tant especials. Combinant unes i altres coses, “El despertar de la fuerza” resulta trepidant, emotiva i divertida seguint un patró molt similar al de l’Episodi IV, en algun moment potser massa. A més, Abrams no s’ha estat tant de fer el film entendible per les noves generacions com d’omplir el metratge d’aclucades d’ull als espectadors de sempre en una pila de detalls.
Per continuar, voldria destacar dues de les noves introduccions a la saga. Una és la protagonista femenina, Daisy Ridley interpretant a Rey és tot un encert de càsting. Ella encarna l’esperit de la pel·lícula, quan cal és emotiva sense ser nyonya, quan cal participa amb força de l’acció i quan cal transmet l’excitació de l’aventura reflectint la del propi espectador. L’altra és el nou robot, BB-8, un més que digne successor, per no dir directament evolució, de R2-D2. El BB8 ha aconseguit el que no es va aconseguir en els episodis I, II i III, crear un nou personatge que és des de ja dels més grans i apreciats de la saga, original, divertit i entranyable.
Seguiré lloant aquest aspecte més analògic que transpira el film sense renunciar a una acció ben rodada. A “El despertar de la fuerza” evidentment hi ha moltíssims efectes especials però aquí un no té la sensació d’estar tota l’estona mirant un croma amb fredes imatges digitals a sobre. L’aspecte visual ofereix una sensació més càlida, natural i creïble. I sí, tenim una nova espasa làser en forma de T, uns lambda evolucionats i algun nou transport, però no fa falta molta filigrana més perquè de fet tornar a veure volar X-Wings, caces TIE i el Falcó Mil.lenari ja ens posa la pell de gallina.
Entre els altres personatges nous, trobo que costa una mica arrancar al nou pilot estrella de la rebel.lió, Poe (Oscar Isaac), o el company d’aventures de Rey, Finn (John Boyega), tot i que tampoc desmereixen ni molt menys el repartiment. En el costat maligne trobem un nou general de la Primera Ordre hereva de l’Imperi, Domhnall Gleeson que va guanyant pes a mida que avança el metratge, la capitana Phasma (Gwendoline Christie), el nou malvat Kylo Ren (convincent Adam Driver) i per sobre d’ells el que personalment menys m’ha agradat del film, el Lord Suprem (Andy Serkis). Entre tots ells reprenen aquest temible règim del terror d’aires dictatorials que constitueixen el costat fosc.
Afegim-hi a tot plegat la música de John Williams, amb poques variacions sobre els temes originals, i la participació de Lawrence Kasdan en el guió i ja tenim ben servit el renaixement de la força.
Amb tot això i altres coses que no us podem explicar, “El despertar de la fuerza” estableix el perfecte pont entre la saga clàssica i la nova etapa de Star Wars a la vegada que ens deixa la sensació de ser una promesa, una plataforma de llançament ben cimentada pel que ha de venir més endavant. Si el que ha de venir serà més sorprenent, millor com les segones parts de diverses sagues ho són quan ja s’han deslliurat de la fase introductòria, està per veure.
Ens queden per davant dos anys de nous dubtes, esperes i tribulacions sobre si el director Rian Johnson serà un bon pilot per la propera nau. Però per ara gaudim, perquè Star Wars ha tornat amb molt del que ens va atrapar d’ella tres dècades enrere, la força ha despertat i no cal resistir-s’hi.